Ho sent molt però sóc molt exigent amb el meu treball. No tots els artistes som així, jo sí ho sóc. De vegades fins i tot massa exigent i algun que altre treball que no me demana massa interés artístic ni personal intente acabar-lo molt, molt bé i açò com a bon fill ho herete de mon Pare. I quan açò ocorre apareix l'angoixa, els maldecaps, els dubtes, el treball es converteix de sobte en un precipici que sols amb el bon fer i la constància es consegueix superar. Patisc però també patiu molt els que me feu encàrregs. Jo sóc així, ... ho sent. I perquè huí faig esta reflexió? vos preguntareu.
En setembre em feren un dels encàrrecs més bonics i que com a Algemesinenc més fàcilment arriben al cor. Però era un gran repte. Me demanaren un retaule de rajols ceràmics de la Mare de Déu de la Salut. Un retaule personalitzat per a la família que me'l encarregà.
El vaig pensar i dibuixar i fins ací tot molt bé però uffff pintar sobre coberta blanca a l'estil valencià és difícil. I no em queda malament però el artista no va quedar molt convençut, aparegué el precipici i l'angoixa, allò no podia eixir de ma casa. Perquè no se me dona mal pintar però era com si no hagués posat el millor de mí. Aleshores calia replantejar el projecte. I el projecte me demanava fer el mural però en relleu, modelat, jo sóc escultor. I murals de rajols pintats de la Mare de Déu n'hi ha molts però relleus? Per açò vos he contat lo de la quimera dels artistes, perquè som molt cabuts fins a conseguir un excel·lent treball. Als Nadals vaig convèncer a la família de que aquell mural de rajols no volia que isquera de ma casa i aquestes vacances de Pasqua he tornat a fer el mural però en relleu, i ara sí que estic satisfet. Mentre la família espera, moltes gràcies.
Si no fos així, per esta cabotineria, açò no seria art i jo no seria escultor.
