Un nou projecte escultòric personal. Parietinas.

Més portes... Les Parietinas. Per als romans significava restes, murs, parets, ...

Unes escultures arquitectòniques. Construïdes amb fang manganés italià ,no és exactament negre si no que dona uns matisos en pards molt càlids. L'interior està decorat amb engalba negra.

ufff, quin desastre

  Açò sol passar però poques vegades. Justament havia de passar en aquesta peça! És un rebentó. I moltes vegades es deu a les preses.

La comissió formada amb el nou mestre de la Muixeranga m'encarregà un detall per a agraïr a l'antic mestre la seua feïna. El detall era un relleu amb el retrat del mestre Joan. Les preses al modelar-lo, perquè havia d'estar fet per a una data molt recent, no han sigut molt bones companyeres de treball. 

i en la ceràmica no hi ha tornada.

Treball acabat

    

    El mural que vos presentava en anteriors entrades, i que amb tanta tossuderia he treballat, està acabat. L'he decorat amb engalbes sota una capa de vernís brillant. Ha sigut experimental totalment però el resultat final m'agrada perquè les engalbes aporten unes senzilles notes de color sense carregar excessivament el relleu.

Ufff ..lo cabuts que som els artistes.

Ho sent molt però sóc molt exigent amb el meu treball. No tots els artistes som així, jo sí ho sóc. De vegades fins i tot massa exigent i algun que altre treball que no me demana massa interés artístic ni personal intente acabar-lo molt, molt bé i açò com a bon fill ho herete de mon Pare. I quan açò ocorre apareix l'angoixa, els maldecaps, els dubtes, el treball es converteix de sobte en un precipici que sols amb el bon fer i la constància es consegueix superar. Patisc però també patiu molt els que me feu encàrregs. Jo sóc així, ... ho sent. I perquè huí faig esta reflexió? vos preguntareu. 

En setembre em feren un dels encàrrecs més bonics i que com a Algemesinenc més fàcilment arriben al cor. Però era un gran repte. Me demanaren un retaule de rajols ceràmics de la Mare de Déu de la Salut. Un retaule personalitzat per a la família que me'l encarregà. 

El vaig pensar i dibuixar i fins ací tot molt bé però uffff pintar sobre coberta blanca a l'estil valencià és difícil. I no em queda malament però el artista no va quedar molt convençut, aparegué el precipici i l'angoixa, allò no podia eixir de ma casa. Perquè no se me dona mal pintar però era com si no hagués posat el millor de mí. Aleshores calia replantejar el projecte. I el projecte me demanava fer el mural però en relleu, modelat, jo sóc escultor. I murals de rajols pintats de la Mare de Déu n'hi ha molts però relleus? Per açò vos he contat lo de la quimera dels artistes, perquè som molt cabuts fins a conseguir un excel·lent treball. Als Nadals vaig convèncer a la família de que aquell mural de rajols no volia que isquera de ma casa i aquestes vacances de Pasqua he tornat a fer el mural però en relleu, i ara sí que estic satisfet. Mentre la família espera, moltes gràcies.

Si no fos així, per esta cabotineria, açò no seria art i jo no seria escultor.

la Porta d'Iconium acabada

Quatre peces de fang negre de manganés, Engalbades amb tres colors i texturades.

La porta d' Iconium

Escultura de model sentat

Aquest mes cal treballar un poc l'anatomia.

ummmmmmmm ... crec

ummmmmmmm ... crec que l'art ha de tornar a ser tècnic i habilidós però també crec que l'art ha de ser encarnat. Uf, un dilema.

I tot açò ho medite al llegir un article de la revista Descubrir el ARTE

Hubo y hay tiempos y lugares en los que el arte no existió ni existe y, además, no tuvo y no tiene por qué existir. Incluso en la cultura occidental, la nuestra, las artes existieron mucho antes de que se inventara el arte y sus hacedores existieron mucho antes de que aparecieran los artistas.  Artes como la carpintería, la zapatería o la marroquinería, pero también la pintura, en nada se diferenciaban unas de las otras, y por ese motivo la formación de un sastre o un boticario era idéntica a la de un aprendiz del arte de la pintura. Por esa razón, entre otras, y durante muchos siglos los pintores formaron parte del mismo gremio al que pertenecían los boticarios y tuvieron abiertas bottegas, que no “estudios” como los que tienen ahora en los que la Idea se manifiesta en toda su plenitud. En tiempos más halagüeños las artes eran técnicas, pericias o habilidades, y como técnicas tenían que aprenderse, mientras los que luego llamaríamos artistas eran aprendices, oficiales o maestros como en cualquier otro oficio. Hoy, el arte es el opio del público y los artistas son los dealers de una idea que cortan en la blancura cegadora de unos estudios cuya geometría gélida ha sustituido al desorden sucio pero fructífero de los antiguos talleres.

La progresiva conquista de la autonomía del arte coincidió aproximadamente con la entrada del hombre en escena o, con su conversión en protagonista de la historia tras alcanzar una relativa autonomía respecto a Dios, …

Desde entonces nos hemos acostumbrado a privilegiar la iniciativa personal y hemos concedido una relevancia extraordinaria a los nombres y a los rostros a los que generalmente llamamos “genios”, personajes autónomos y libres que iluminan el mundo (“faros” los llamó Baudelaire) y lo guían a algún lugar nuevo, aunque no sepamos muy bien dónde.

Las obras de arte pueden ser muchas cosas y de hecho lo son, pero para nosotros hoy son sobre todo testimonios históricos o, por decirlo de otro modo, son encarnaciones, …

Fragmento del texto: La invención del arte. Publicado en el nº 178 de la revista Descubrir el arte

Escultura "Vicent i Maria"

Huí han passat a arreplegar l'escultura. Aproximadament un mes de treball. Un treball lent i delicat però amb un resultat molt positiu.

ultimes sessions de modelat

primer treball de la bottega en el 2014

Comencem l'any. I comence també a treballar en un encàrrec molt personal. Es tracta de fer una escultura en terracotta amb dos retrats. L'escultura ha de ser una muixeranga, i concretament el remat d'un pi de tres. I els retrats són els dos fills de Javi, el Vicent i la Maria, i que són els muixeranguers que estan fent el pi. Ah, l'escultura és un regal per a la seua dona, Carolina.

Estic modelant-la i aprofite per a mostrar-vos el progressiu procés de modelat. 

1a sessió.

Se determinen les mides totals, segons el forn, i se comença a afegir volum.

2a sessió.

Se continua afegint volum, falcant-lo amb baretes. I se comença a modelar allò més bàsic, les extremitats amb les articulacions, la caixa toràcica, la pelvis i el crani.

3a sessió.

Anant amb molta cura se millora el modelat anterior i comencen a aparèixer els primers detalls. El treball cada vegada és més complicat per l'altura de l'escultura, per l'equilibri que guarden ambdues figures, per la tendresa del fang, ... Huí l'ha vista Carolina i realment ha sigut una molt grata sorpresa.

4a sessió.

Comence el modelat detallat de la cara de vicent i continue el modelat cada vegada més fi de la meitat inferior de la figura.

5a sessió.

Huí li toca el torn a Maria, ajuste el volum, rectifique algunes cosetes,...

Encara queden sessions a treballar, poc a poc l'escultura serà...