Jo entenc açò del Patrimoni de la Humanitat així:

Crec que per a tots els Algemesinencs aquesta setmana és molt important, perquè marca la nostra història, perquè ens enalteix, ens ompli d’orgull, … sí! Ser Patrimoni de la Humanitat és molt important.

Crec que tots hem plorat, d’amagat o públicament, plorat d’emoció al saber-ho. Vos he de confesar que jo també he plorat però no per l’acceptació de la candidatura, plorat per recordar a tots aquells amics i amigues, pares, abuelos, tios que també es preocupaven per fer la Festa digna, lloable i de qualitat, per recordar-nos-se-la any rera any, per fer-la important en cada detall, entranyable, volguda i preciada com un tresor, he plorat i molt perquè ja no están ací, no estarán este uit de desembre…i excepte en el meu pensament i en el d’alguns més seran anònims  i els dec tant que m’agradaria dir-lo se-ho en persona, esta és la veritable cel·lebració d’aquest fet, el recordar-nos el privilegi que tenim per tindre aquesta Festa però també recordar-nos que és nostra ,depen de nosaltres i nosaltres moltes vegades som febles, febles a la cultura, a la tradició, a deixar de mira-nos el melic, som egoïstes. És un reconeiximent al nostre poble a la nostra cultureta Algemesinenca, sí! Però perquè no eixaplem l’horitzò del poble per a alcançar a tot el País Valencià, que dic a tot el món. M’agradaria que aquest reconeiximent de la UNESCO fos per a unir a tot el País, perque en molts pobles tenim balls de bastons, ball valencià, de la carxofa, de la magrana, jo que sé,… d’arquets, de cintes, de teixidors, de tornejants, muixerangues… Perquè no unir tota aquesta cultura i que Algemesí servisca amb el seu patrimoniatge per a fer forta la cultura valenciana, per a fer-la de qualitat, que servira per a estudiar-la, investigar-la i recuperar-la en tots aquells llocs on haja desaparegut, posar-la en contacte i manifestar-la a tot el món, per dir a tota la Humanitat ací estem els valencians, que la Festa fora un nu vertebrador,que ens servira per a donar-nos compte de totes les coses comunes que tenim els valencians, que fos un espill on reflectar-se altres manifestacions de Festa dels pobles valencians, que la Festa fos centre de difusió i no una cosa turística com crec que les autoritats voldran. Voldrà el poble d’Algemesí donar un colze a la cultura i al País? O ens quedarem mirant-nos el melic i lluint lo guais que som. M’agradaria que dintre cent anys en els titulars dels diaris o els ipads o el que siga anunciaren que s’ha recuperat tota la cultura del País Valencià, que és forta, digna, és del poble, que la fa el poble i li dona al poble valencià la raó de ser i que tot allò és gràcies al treball d’unió entre pobles realitzat des de l’any 2011 en que la UNESCO reconegué la importancia de  la Festa d’un poble de la ribera del xúquer anomenat  Algemesí.  

Sí, aquest any és molt  important.

a barcelona

El meu Sant Jordi està ja a Barcelona, aquesta és la primera nit que passarà allí. On està sé que serà molt estimat tant com jo me l'he estimat mentre estava a ma casa. Uf, li tinc un poc de nostàlgia. m'agradava esta pintura. M'ha acompanyat molt. Cuida-me'l molt Arantxa.

uf, quasi ha passat ja setembre...

han passat ja les Festes de la Mare de Deu estan a punt de caure les de bous, els setembre d'Algemesí... però quan profitós ha sigut aquest setembre d'enguany. La mini exposició ha funcionat molt bé, però que molt bé. Ara sé que el poble d'Algemesí comença a conèixer-me, i em coneix per pintar i fer escultura, de la muixeranga però poc a poc coneixeran la resta de la meua obra. El lloc també ha estat molt encertat, totalment discret però céntric, amb l'avantatge d'estar en casa, obrir i tancar quan em plau. I gràcies a l'aparador fàcilment es pot veure des del carrer, també molt encertat açò. Respecte a la pintura, agrada, i ja puc estar content, se me compara amb altres artistes la qual cosa significa que se me dona el lloc d'artista. Crec que vaig per molt bon camí, si tot va bé en uns anys organitzaré una exposició gran i en un lloc públic. Aquesta mini exposició- experimental m'ha donat molta força per llançar-me a per la gran. A més a més sent que tant en la pintura com en l'escultura evolucione molt ràpidament proporcionant-me molta qualitat.

vos convide a ...

Per fi m'he decidit. Per uns dies obric el taller a la gent, el motiu és una xicoteta exposició que porte preparant tot l'estiu i que ara al mes de setembre Fesfivitat de la Mare de Deu de la Salut sembla que cal mostrar. Torne a repetir és una xicoteta exposició de 5 quadres a l'oli, dues escultures; una en bronze i l'altre en terracotta, tres relleus de terracotta i uit plaques menudetes de terracotta també. L'exposició es diu "vestir el llenç i el fang de muixeranga", el tema és la muixeranga. I no dic res més. Passeu, si està obert entreu, si no crideu-me i quedem i la vegeu. L'horari on tindre obert el taller és totalment informal: dissabte 3 de setembre pel matí a partir de les 10h, diumenge 4 per la vesprada a partir de les 18:00h, i intentaré obrir també el dilluns 5 i el dimarts 6 a partir de les 18:00h, la resta de caps de setmana de setembre el mateix. Disculpeu la informalitat de l'esdeveniment però si no és així no hi ha exposició.

més imatges...

continua ...

Respecte de la muixeranga que és el tema que tracte en la meua pintura i autèntica font d’isnpiració: sí que sabem dels seus colors i forma de les torres, alguns fins coneguem el nom de les torres i de la seua historia però i de les persones? Els més propers sí que sabem quí és muixeranguer en el poble però quin és el lloc que ocupa en la construcció de les torres?, perquè cadascú té el seu lloc, les construccions están estudiades com fer-les, res es sotmés a l’atzar, i aleshores es confía, per la seua força, per la seua habilitat o simplement per la seua resistència, en algunes persones amb nom propi i cada muixeranguer  té una importancia en cada construcció. Això és el que jo vull pintar. A tots els muixeranguers fent muixerangues però a cadascú al seu lloc i en açò crec que és molt important el rostre, perquè identifica a les persones la meua pintura vol reconèixer-les, vol repetir les faccions d’esforç, de força, de resistència, de cansanci. La meua pintura vol repetir la bellesa d’una mirada, d’una pose, d’un rostre, d’una ma, de varies mans, … crec que és el moment d'aturar el temps i observar-se i meditar la importància de ser partícep de la Festa tant de forma activa, construint, com de forma pasiva, observant i apreciant. Al llarg de dos anys m'he dedicat a perseguir-los en la processoneta del matí, a fotografiar-los per buscar els rostres que em pareixien mes pictòrics. Son uns fons fotogràfics  d'unes  siscentes imatges, d'ací aniré seleccionant i pintant, es podria conseguir una bona col·lecció d'uns quaranta quadres, de tamany gran, i podria ser una molt bona exposició. Pero necesite ajuda, necesite convèncer a algú de la importància d'aquest projecte, necesite fer veure en una altra ment tot el que passa en estos moments per la meua, necesite convoiar i ilusionar algun altre cor perque sens dubte seria una exposició d’estes que rasquen el cor, enalteixen el sentiment i ens floreixen de llàgrimes els ulls, necesite demostrar que sóc capaç de pintar el que promet i amb una qualitat que farà perdurar per a sempre les pintures. Necesitaré companyers que em visiten, que observen amb altres ulls tot el que estic fent, que em critiquen i que em sostinguen i em dónem ànims en els moments difícils, que se n'alegren i que gaudisquen de la bellesa de la pintura. Des d’ací vos mostre un poc del treball ja realitzat, gran part presentat en el poble, i des d’ací poc a poc vos aniré mostrant com progresa el treball.

preparant el setembre

Ser pintor o escultor o dissenyador gràfic o simplement un aficionat o aficionada amb una poca destresa manual i el més important ser algemesinc, haver nascut i vivit al poble és més que suficient per a que a l'hora de plasmar alguna inquietud artística ens siga menester tractar la Festa de la Mare de Deu de la Salut. Es quasi necessari i qui ho desmentisca simplement es que no vol reconèixer el fragment cultural i “marca” que en la vida dels algemesinencs ocupa esta festivitat. Però… com que som lliures per construir les nostres identitats i aleshores respetar-les, anem a la idea del que significa per a un simple artiste local prendre com a motiu d'inspiració la festa, i tot el que representa, colors dels tratges, jocs rítmics de les danses, les composicions plàstiques, els reflexos de la bellesa aclaparadora que per dos dies a tots ens invadeix en els carrers del poble. Sens dubte molt és el material de que disposem per trobar la nostra inspiració, i sens dubte aquesta inspiració  conseguirà que tot el treball que realitzem, malgrat provindre de la mateix font, tinga el toc o la gràcia de ser diferent en cadascú dels que ens atrevim a afrontar-nos i lluitar per esta tasca artística. Afrontar-nos i lluitar? Sí! Perquè  els artistes com que som molt vanidosos i volem ser sempre els millors, ens suposa un grandíssim repte ser els més originals i bons i encara més quan tots partim, com abans he dit, de la mateixa font d'inspiració i encara més quan la nostra obra artística més o menys será per al mateix mercat. De sempre han hagut imatges sobre la Festa, representacions dels balls, amb els colors que els identifiquen,  una simplicitat sintetíssima de traços que mostren la cadència ritmica del moviment, de la dansa o els balladors altres vegades se plasma el barroquisme triumfal de l'entrada del matí, els elements litúrgics o processonals, la creu barroca, el guió de la Mare de Déu, com que és una processó que es repeteix de nit, de vesprada i de matí també dona molt de joc la llum, el misticisme de la foscor i l’alegria de la claror. De tant en tant apareix algún que altre retrat, ualà! Ja ha aparegut la paraula “retrat” anem a per ella perquè des d’ara en endavant, en aquest text aquesta paraula va a ser molt important. Sí que hi ha retrats de certs personatges populars, que si l'aguelo colomet, que si el botija de la muixeranga,... i mira que la processó està farcida de gent popular, basta recordar els personatges bíblics que sí son una font autèntica de retrats, però existeixen retrats d'ells, retrats treballats des de la multitud de disciplines artístiques amb que un artiste pot crear?  Sols en la fotografia, tal vegada per ser capaç de captar tan realment i instantàneament el moment, és on apareixen alguns retrats de gent que participa en les processons i també clar perquè  esta fotografia de Festa de Mare de Déu a poc tractament informàtic era sotmesa anys enrere, era una fotografía pura directa, clara, molt realista i tenim molts bons fotògrafs en el poble que han treballat des d’aquest camp. Però, ara, les coses han canviat i és el disseny gràfic amb el ric joc que dona la infografia qui ens invadeix de quadres pràcticament totes les botigues del poble d'enmarcació i venta d'objectes de decoració. Un disseny que caldria especificar crea quadres decoratius amb cert punt d’originalitat, que es perd per la repetició en série que produeix aquest tipus de producte en el que no té cabuda un retrat original i únic. I en pintura, la de tota la vida? La d’estudi? Hi ha molt poc de retrat. Per aixó en la pintura que jo faig pinte els rostres de la gent del poble que participa en la festa i vull pintar-los amb els seus tratges i mentre ballen, no vull pintar poses, sols eixos instants atrapats per la càmera, vull pintar-los però sense que se n'adonen del que estan fent, amb tota la força, l’expressió i per supost la bellesa del moment.

Un xicotet homenatge a mon Pare.

Sé que m’agrada modelar, sé que m’agrada el fang, i d’aquest gust he fet la meua professió: ser escultor. Però ja m’agradava abans d’estudiar Belles Arts que és quan realment vaig aprendre técnica artística i vaig conèixer el món de l’Art, i me pregunte: On és l’orige d’aquest gust? Perquè sens dubte la meua vida ara és el que és per aquest orige. El podria trobar en allò que encara recorde de la meua infantessa? En la meua família no hi ha cap terrisser ni escultor sempre hem sigut llauradors, realment no he tingut un apropament a l’Art des de menut amb els meus parents, no he tingut una maduració envoltada d’obres d’art, no he sigut educat des de menut per a ser artiste. Però m’agrada modelar i m’agrada el fang i ara als trenta nou anys puc dir que m’agrada l’Art i em trobe artiste.

Quan era menut el tediós estiu el passava a Algemesí com tot l’any. Per a la meua família l’estiu no era temps de vacances, i tampoc es que als meus pares els agradés viatjar. Mon pare un simple llaurador que passava els mesos de juliol i un poc del d’agost recollint la collita de melons, tomaques, cogombres, … la verdura a més a més s’havia de preparar per dur-la a la Cope o vendre-la en casa, era una feïna diària i molt rutinària. En canvi jo sí disposava de vacances, les vacances escolars. Recorde que mon pare em duia al camp tots els dies, així li feia companyia i li ajudava en les tasques propies dels llauradors, desbrosar, recolectar i la que més m’agradava regar. I crec que ací està l’orige aquest que vaig buscant. M’agradava molt regar, dirigir l’aigua per les regadores fins als bancals amb la llegona al muscle, en tenia una menudeta sols per a mi. Obrir i tancar paletes, caminar descals per dins de la regadora sentint l’humitat de l’aigua, la seua frescor, la viscositat del fang, enfonsar els peus en el fang, jugar a prèmer el fang. Si bé no era un fang el suficientment plàstic per a modelar sí que m’agradava sentir-lo i ací crec que està l’orige, en sentir el fang tan táctil, tan vital, tan natural. Si, ahí és on comence a experimentar amb el fang i a prendre gust al fang, d’una forma tan básica però tan definitòria. Deuria donar-li les gràcies a mon pare, mai em negà el regar jo els camps, sempre regava jo, sense ell donar-se compte també es partícep de la meua afició a l’escultura.  

huí pintura

Pintura figurativa. De model. Senzilla. Ràpida. De pinzellada ferma. Encarnada. Eròtica.

baco pixant

Treballe amb fang per la seua placticitat. Em permet dues accions que necessite per a modelar: afegir matèria i llevar-ne. Utilitze un fang xamotat per evitar complicacions en el secat i la cocció de cotxura. La complicació més gran consisteix en sostindre la massa de fang tendre amb una estructura que em permeta modelar i anar afegint en altura. 

En terracotta el secat és molt important perquè implica una contracció natural del fang que pot deformar-me la peça. He d'anar molt aspai.

Per últim m'agrada donar-li un acabat de color amb una engalba o esmalt ceràmic, un acabat que visualment imite el bronze, el plom, la pedra, ...

La bottega

Bottega, la traducció de l'italià vindria a ser: obrador, afegint a continuació un nom propi tindriem el propietari de l'obrador i caldria especificar quin producte es manufactura en aquest lloc. Fins ací i intentant relacionar-ho amb l'art, no sembla que anem per bon camí en allò de buscar un nom que m'identifique, perquè això de que una obra artística es venga en una bottega "i caldria recordar el que es pareix aquest terme  a botiga del valencià" i que en aquesta bottega es creen productes que serviran per a un mercat en una societat de consum, em pose en un terreny criticable, molt. 

M'agrada lo d'obrador perquè en el camp de la ceràmica els llocs on es realitzen els productes ceràmics s'anomenen obradors, perquè és un terme molt familiaritzat amb els gremis, i els pintors i escultors sempre els han estat molt pròxims mantenint això sí una personalitat única. I ací podriem entrar en altre debat també important: gremis ja no existeixen però artesans sí! Quina relació tenim amb ells?

Bottega és un terme molt emprat en el renaixement per nomenar els tallers dels artistes. La bottega de Guirlandaio on està d'aprenet un jovenet Miguel Angel tal com ens descriu Irving Stone en "La agonía y el éxtasis", un taller on es realitzen pintures que uns compradors encarreguen i adquireixen, un taller amb una jerarquització de llocs i feïnes, un taller que competeix amb d'altres per ser el millor, per oferir el millor.

Es ven un  producte però no un producte qualsevol. El producte artístic és per a un mercat, sí, sempre ho ha sigut. Un mecenes és un comprador també. L'artiste farà pintures i escultures per a sí, perquè ho porta per dins, ho necessita però algú es prendarà d'algun quadre o escultura i ho voldrà i ho adquirirà. Els artistes necessitem mostrar-vos el que fem i quan vos ho mostrem estem fent mercat.

No és molt descabdellat que el taller d'un artiste siga una bottega- botiga, el que serà important serà saber com dirigir la seua obra artística per aquest terreny comercial sense que caiga en una banalització mercantil, en una carència de qualitat i originalitat i llibertat per pretendre guanyar molts diners que és la finalitat del consumisme. 

Bottega m'agrada.

QUÈ PENSE MOSTRAR EN AQUEST BLOG?

Obra personal. 

M'agradaria que gaudíreu amb la seua contemplació, tant, com quan jo estic pensant-la i fent-la. Treballe el figuratiu però també l'abstracte com ho podreu observar. Comencaré pel figuratiu.

Del figuratiu m'agrada l'anatomia, les marques òsees, la musculació necessària sense exageracions, la composició amb les extremitats que formaran  "la pose" del model, m'agrada treballar el cos humà, m'agrada treballar amb model. Modele amb fang que couré per convertir-lo en terracotta, i de pas experimentaré amb engalbes i esmalts  ceràmics. També m'agrada pintar l'anatomia, utilitze l'oli perquè és molt plàstic, com el fang, podria dir que modele la pintura. Poc a poc vos mostraré com modele però també com concretitze una idea. Prepareu-vos perquè com he dit al principi pense fer-vos gaudir, si no per a què serveix l'art. L'única cosa que vos demane es que quan mireu el que vaig a mostrar-vos no ho feu amb uns ulls carregats de prejudicis, vos demane llibertat.