Col·lecció de tres escultures figuratives de terracotta, de cos sencer, modelades en fang roig i acabades a la cera.
La ideas és ben sencilla: què passa quan descobrim el desig sexual i el desig amorós quan som joves? perque ens marcarà quan sigam adults. Com aprenem a distanciar-los o aproximar-los? A distinguir-los en importància valorant un més que l’altre. Com ens esforcem a aprendre a sentir-los com partíceps del mateix o com ens conformem a acotar-los i buscar-los per i en camins diferents, però sempre desitjar-los. I com construir esta idea en escultura?
El primer i molt important será utilitzar la figura humana, una figura jove, erótica, bella, esbelta, llarguiruda. Endesprés jugaré amb la pose, diferents poses que marcaran una acció: la figura sentada, agenollada, i dreta.
Faltarà preguntar-nos com descobrix la nostra figura el desig? dels demés que aconsellaran, instruiran, mostraran qué és açò del sexe i de l’amor. La nostra figura llegirà llibres on trobarà tot aquest coneiximent. Els llibres simbolitzaran els altres i la propia experiencia. I en els llibre hi hauran escrites preguntes contestades.
Huí m’agermane amb aquelles persones que en la seua vida han sofrit un episodi dolent de desamor. Pense que és el sentiment més noble i necessari que hi ha sobre la faç de la terra, però pense que no podem lliurement jugar amb ell o més bé diria hauríem de mimar-lo molt més, hauríem de ser molt honestos amb nosaltres mateixa per vertaderament sentir-lo. Experimentar? Sí, és necessari, i pot ser pugam desenvolupar-lo o no. Siga com siga l’amor sempre ens farà sofrir.
Em sent com encaixant peces d’un trencaclosques immens que és la vida. L’artiste viu, medita, sofreix i plasma en escultura o pintura o qualsevol altre mitjà expressiu un missatge. El missatge consisteix en un conjunt de coses aconteixides en la vida de ú que ténen sentit al juntar-les, al relacionar-les, i l’artiste es queda sorprés del que ha fet, sempre em quede sorprés i meravellat de l’immens poder de la vida i de l’art.
La angustia se abre paso entre los huesos,
Remonta por las venas
Hasta abrirse en la piel,
Surtidores de sueño
Hechos carne en interrogación vuelta a las nubes.
Un roce al paso,
Una mirada fugaz entre las sombras,
Bastan para que el cuerpo se abra en dos,
Ávido de recibir en sí mismo
Otro cuerpo que sueñe;
Mitad y mitad, sueño y sueño, carne y carne,
Iguales en figura, iguales en amor, iguales en deseo.
Aunque sólo sea una esperanza,
Porque el deseo es una pregunta cuya respuesta nadie sabe.
Luís Cernuda.
Les tres escultures son tres poses diferents de model sempre amb un llibre en les mans. La pose sentada amb el llibre entre cuixes respon a la primera pregunta; qué es l’amor? Una pose relaxada, tranquila, estàtica. El model llig del llibre, s’amera d’amor, de l’amor de les poesies, del romanticisme…ací comença el desig d’enamorar-se. ,… És el primer moment en que ens empapem de la teoría, és el punt de partida del nostre desig, ara ja sabem el que és, faltarà experimentar-lo, per trobar la resposta. En la segon pose el model està mig incorporant-se, és una pose un poc més dinámica que l’anterior, està com si anara a posar-se en marxa, a buscar. El llibre el manté recolçat en la cama i la pregunta que llig i li dona resposta és la segon; qué és el sexe? La figura que representa la joventut descobreix l’àvid impuls per experimentar. És el segon moment on escollim per fisiològic el desig de sexe, és la part experimental del desig. La tercera és la pose més sofrida, el model resta dret, el pes del cos recolçat en ambdues cames que li ofereix a la pose un equilibri estàtic. El model després de llegir sentat plàcidament el llibre, després d’incorporar-se per buscar, ara està quiet amb el llibre sostés amb una ma però deixat caure, no el llig, el rebutja. La tercera pregunta que apareix en el libre és la següent; qué no t’agrada del desamor? Dolor, les llàgrimes, el desencant, el rebutjar, la tristesa, la foscor…i aquesta pot ser que siga una de les respostes del desig.
Per a donar un encant al model està tocat amb una garlanda d’heura, és el toc clàssic.
El poema de Cernuda acaba “aunque solo sea una esperanza” és la part que aprenem del desig, la part positiva, esperança per mamprendre altra vegada a desitjar malgrat la resposta al desig ningú la dirà, malgrat l’experiencia haja sigut dolorosa.
